Joan Carles Ortega i Berenguer
Una volta estava conversant amb un rector i em va dir una frase que m’ha il·luminat durant molt de temps: “la veritat està molt repartida”. A voltes les persones creen grups d’acció per a difondre idees o intentar canvis, és una forma de rendibilitzar l’energia social: durant certs moments de gràcia triomfal poden sentir que estan acaparant tota la veritat històrica del moment. Però hi ha una gran certesa que acaba per emergir: la veritat és un fruit que no monopolitza ningú, perquè es construeix a partir de moltes sensacions, opinions, idees, interessos i fets incontrovertibles que estan escampats per tots els racons dels pobles.
Un poeta mexicà va escriure en el pròleg d’un poemari d’un autor francés: “la política disgrega, la lírica uneix”. Hi ha polítics que es senten tan autosatisfets del seu protagonisme que arriben a pensar que ells no fan política, sinó que estan fent “la” gestió més idònia (com a un equivalent de “l’única gestió possible”). En eixos raonaments apressats i orgullosos, la política es torna autàrquica, vehement, dirigista i fins i tot despreciadora: no accepta la relativa parcel·la de veritat de qui té una opinió diferent, el diàleg institucional es recurta amb les estisores de l’arbritarietat, la solució que pren en consideració les aportacions de diferents persones i grups és eliminada de soca-en-arrel en benefici d’una pressumpta eficiència desconsiderada i empobrida de significat: s’exclou la veu sincera de molta gent.
Recorde una entrevista que li van fer a Jordi Pujol, sempre tan equànim i raonable, fins el punt de saber-se posar en la pell del contrincant i fer les coses amb trellat: “ningú controla tot el curs dels esdeveniments”. Això vol dir que un bon acte de maduresa per a aprofundir en el camí de la “cultura democràtica” implicaria que deixàrem de somiar en absolutismes anestesiants, en enrocaments organitzatius i en totalitarismes de curta volada per a donar canxa, amb magnificiència, esperit cooperatiu i caràcter vinculant, a totes les persones que porten un missatge d’amillorament comunitari. Tots som necessaris i ningú és precís: tots som extres substancials en una vida de tants protagonismes parcials.
Una volta estava conversant amb un rector i em va dir una frase que m’ha il·luminat durant molt de temps: “la veritat està molt repartida”. A voltes les persones creen grups d’acció per a difondre idees o intentar canvis, és una forma de rendibilitzar l’energia social: durant certs moments de gràcia triomfal poden sentir que estan acaparant tota la veritat històrica del moment. Però hi ha una gran certesa que acaba per emergir: la veritat és un fruit que no monopolitza ningú, perquè es construeix a partir de moltes sensacions, opinions, idees, interessos i fets incontrovertibles que estan escampats per tots els racons dels pobles.
Un poeta mexicà va escriure en el pròleg d’un poemari d’un autor francés: “la política disgrega, la lírica uneix”. Hi ha polítics que es senten tan autosatisfets del seu protagonisme que arriben a pensar que ells no fan política, sinó que estan fent “la” gestió més idònia (com a un equivalent de “l’única gestió possible”). En eixos raonaments apressats i orgullosos, la política es torna autàrquica, vehement, dirigista i fins i tot despreciadora: no accepta la relativa parcel·la de veritat de qui té una opinió diferent, el diàleg institucional es recurta amb les estisores de l’arbritarietat, la solució que pren en consideració les aportacions de diferents persones i grups és eliminada de soca-en-arrel en benefici d’una pressumpta eficiència desconsiderada i empobrida de significat: s’exclou la veu sincera de molta gent.
Recorde una entrevista que li van fer a Jordi Pujol, sempre tan equànim i raonable, fins el punt de saber-se posar en la pell del contrincant i fer les coses amb trellat: “ningú controla tot el curs dels esdeveniments”. Això vol dir que un bon acte de maduresa per a aprofundir en el camí de la “cultura democràtica” implicaria que deixàrem de somiar en absolutismes anestesiants, en enrocaments organitzatius i en totalitarismes de curta volada per a donar canxa, amb magnificiència, esperit cooperatiu i caràcter vinculant, a totes les persones que porten un missatge d’amillorament comunitari. Tots som necessaris i ningú és precís: tots som extres substancials en una vida de tants protagonismes parcials.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario